Com es tria la parella?

En la nostra societat, a l’hora de triar una parella, ens regim, en la gran majoria de casos, per l’enamorament, que permet que dues persones es fixin l’una a l’altra i que això condueixi a una vinculació emocional que desemboqui en la supervivència de l’espècie (tenir descendència). Molts us preguntareu pel paper del sexe en aquestes circumstàncies. Segons la meva experiència, us diré que el sexe no sol ser l’element que genera sentiments més ferms, sinó que normalment és la conseqüència dels mateixos. Hi ha relacions, això sí, que poden començar per una simple atracció sexual i que posteriorment apareguin altres vincles com els que comentaré a continuació.

Segons els experts, si es dóna una similitud (fins i tot en relació al físic) entre les dues persones, la probabilitat d’èxit de la relació és més gran. De tota manera, segons Art Aron el enamorar-se està basat en trobar a l’altra persona atractiva. Però clar, això depèn del concepte que tingui cada individu sobre què és ser atractiu. Aquest paràmetre, en la majoria d’ocasions, ve determinat per les persones que han estat a prop nostre en els nostres primers anys de vida i que han estat referents importants.

En teràpia, algunes vegades, demano als pacients que m’ensenyin fotos de la seva parella i la seva família i, en múltiples casos, es dóna una gran semblança entre un dels seus progenitors i el seu company sentimental. De vegades, la semblança no resideix en el físic sinó en les actituds i comportaments. A més d’això, el que de veritat sol determinar l’elecció de la parella, és sentir-te valorat i estimat per aquesta persona amb la qual al final es desitja conformar una relació. El desig de rebre afecte i afecte primarien, per tant, davant d’altres elements a l’hora de tan important elecció.

El dolor de les expectatives no assolides

¿Quantes vegades ens hem il.lusionat, hem cregut que algú que va èsser amb nosaltres en un moment bonic de la vida romandria amb nosaltres quan arribèssin els moments dolents?

Arriba aquella situació trist, de vegades punyent, i quan esperaves recolzament, atenció, ser escoltat, afecte … es produeix el silenci, l’absència, les excuses d’aquella persona que va estar tan a prop teu i que tant et recolzava quan es tractava de coses banals i intrascendents, o quan solament es compartien moments lúdics i divertits.

Al principi no pots creure el que està passant, i excuses a aquella que crèies una gran amistat o parella: no té temps, estarà passant una mala situació, no vol importunar-me en aquests moments difícils … El que no valdria res, una mínima atenció, un cafè, una trucada, un recolzament des de la distància, es converteix en un silenci aplastant i si et queixes pot ser que la o el responsable siguis tu, és possible que sigui aquesta la seva resposta quan a la fi decideixes contactar per saber què està passant, per què va desaparèixer així de la teva vida.

I és clar, al teu dolor s’afegeix la culpabilitat d’haver fet quelcom malament, d’haver fet un comentari inoportú, de ser potser massa exigent amb aquell amic, aquella amiga o parella que fins no fa gaire et semblava una persona lleial i honesta a la que consideraves un èsser íntegre i compromès amb llurs principis de recolzament i ajuda als demés, especialment a tu.

Sents haver viscut una gran mentida. Ja, et sents fatal perquè arriba la decepció i més tristor… Però no tens més remei que acceptar-ho. Aquesta persona no et vol a la seva vida, probablement mai et va estimar i et va fer servir per omplir els seus buïts emocionals fins que van arribar a la seva vida altres persones per substituïr-te. Ara que tu tens problemes, que sents tristesa i solitud prefereix estar amb altres que li aporten a la seva vida diversió i despreocupació.

Accepta-ho, has deixat de ser una prioritat, si es que alguna vegada ho vas ser de veritat. Aquesta persona no et considera important. No malgastis el teu temps i energia en qui no mereix la pena. Sana les teves ferides, tu mateix o amb ajuda d’amics o d’una profesional de la psicologia.

Pensa que el món està ple de persones que estan a la teva alçada, que són afins en valors i forma de veure la vida i amb qui pots compartir projectes i amb les que podràs comptar SEMPRE de manera incondicional.

Quina idea tenim d’una relació ideal?

Fa segles, les relacions de parella eren molt més senzilles del que són ara ja que la idea romàntica de l’amor s’ha instal·lat fa pocs segles en les nostres vides amb el que té de bonic i de complicat alhora.

 

Cada dia el veig a la meva consulta i en la vida de parella dels meus amics i coneguts: es demana a l’altre acceptació, comprensió, complicitat, bon sexe … Es desitja com a company algú que et doni suport en els moments difícils, que tingui sentit de l’ humor i que comparteixi un projecte de vida. Per descomptat, que sigui fidel, que permeti la llibertat de la parella, que controli el mal geni i que faci feliç a la part contrària.

 

I és aquí on ens trobem un escull. No podem pretendre que algú ens faci feliços. Som nosaltres els responsables de la nostra felicitat, això sí, si som feliços per nosaltres mateixos, podem compartir aquesta felicitat amb l’altre alhora que participem de la de la nostra parella. És quan exigim felicitat o responsabilitzem a l’altre de la manca d’aquesta quan poden aparèixer més dificultats en la nostra relació sentimental.

 

Per a la majoria de persones, tenir una parella suposa el major assoliment, més fins i tot que tenir èxit a la feina, tenir diners o una família. Però és curiós com una cosa que es desitja tant es cuida tan poc … com, el que en un principi et sembla tan meravellós, ho acabes detestant en l’altre … Per això, els psicòlegs de parella, a més d’analitzar la relació de convivència de les dues persones que ens visiten, estudiem la personalitat, les inquietuds, els desitjos de cada un dels membres per poder ajudar-los a que la seva convivència sigui bona i puguin avançar en aquest projecte que van dissenyar quan van decidir unir les seves vides.

Com t’ajudarà la teràpia a adquirir assertivitat?

Quan una persona planteja les seves opinions, expressa els seus sentiments i els seus desitjos de manera clara i demana les coses que necessita però sense fer mal ni afectar negativament als altres podem dir que aquest home o dona és assertiu. Aquesta persona no pretendrà controlar ni tampoc estar pendent del comportament d’altres individus. La persona assertiva, en conseqüència no sol veure’s afectada per un excés d’estrès i ansietat. Perquè resulti més clar, l’assertivitat seria el camí intermedi entre l’agressivitat i la passivitat.

 

Moltes persones han viscut i patit situacions familiars i socials molt negatives des de la seva infància que els han fet sentir i actuar d’una manera poc assertiva al llarg de la seva existència. L’educació rebuda per part dels seus progenitors i professors i les interaccions amb els companys de col·legi i de treball els han anat condicionant i marcant poc a poc. Aquestes vivències, els ha pogut ocasionar problemes en les seves relacions personals, familiars, laborals i socials, tenint la impressió que el món estava en contra quan en realitat amb una gestió personal diferent (assertiva) d’aquestes situacions haguessin aconseguit trobar-se bé amb ells mateixos i amb els altres.

En la teràpia, quan parlem de la teva vida passada, descobrirem aquests pensaments distorsionats que fan de tu una persona no assertiva i mirarem de modificar-los per aquells pensaments adequats al teu dia a dia.

Conèixer-te a tu mateix o a tu mateixa serà el primer pas per saber quins són els teus valors i a partir d’aquí determinar com seran aquells comportaments que et faran ser una persona assertiva, un individu que canviarà aquelles coses de la teva vida que no t’agraden, en comptes d’esperar que es solucionin per si soles i demanaràs tot allò que desitges o necessites sense esperar que els altres endevinin els teus pensaments.

Ets assertiu?

Assertivitat és una paraula que s’ha posat de moda en el dia a dia i en les consultes de psicologia en els últims anys. Però què significa realment? Jo diria que per a entendre-la d’una forma clara i directa podríem definir-la com l’aplicació del sentit comú en les relacions amb els altres.
Potser per a comprendre el terme assertivitat hauríem de repassar exemples del que significa no ser-ho. No ets assertiu quan:

 

  • T’enfades o et poses a la defensiva en comptes de contestar de manera constructiva quan algú et desaprova o no està d’acord amb tu.
  • Contínuament dones explicacions i et justifiques tot i que ningú te les demani.
  • Manifestes els teus desitjos de manera indirecta sense dir realment el que penses o vols.
  • Acceptes coses o situacions sense reclamar: Demanes un menú i un dels plats no està en condicions o no té bon gust i el menges.
  • Mai dius no per por de decebre els altres.
  • Els teus amics parlen de realitzar una determinada activitat i tu no dones l’opinió sobre la teva preferència o no ofereixes cap alternativa.
  • Dones massa explicacions sobre les teves decisions o forma de viure.
  • Et disculpes contínuament al sol·licitar alguna cosa o expressar una opinió.
  • T’expresses amb poca seguretat, la teva expressió corporal o facial és la d’una persona tímida amb el timbre de veu baix.
  • Llances la tovallola al menor inconvenient: si a l’hotel en què vas reservar habitació en arribar et diuen que vagis a un altre que tot està ocupat, no insisteixes perquè et trobin una millor solució.

En definitiva, si ets una persona que s’expressa de manera clara i educada sense molestar els altres defensant les teves idees i drets, ets una persona assertiva. Si no ho ets, l’ajuda d’un professional de la psicologia t’ajudarà a gestionar les teves emocions i per tant els teus interaccions quotidianes.